Hollywood contra Franco': 'No' a la guerra... però segons a quina
Cada generació de bones, càndides, pures ànimes progressistes té la seva guerra. O la seva antiguerra. La d'Alvah Bessie, el fil conductor de Hollywood contra Franco, va ser evidentment la Guerra Civil espanyola. La de Susan Sarandon --potser la madura més estupenda del Hollywood actual i que encapçala la nòmina de testimonis del documental-- va ser Vietnam. I pel que es veu als (discutibles) plànols finals de la pel.lícula, la d'Oriol Porta és Palestina. Gaza, més concretament, amb les consabudes dosis de civils esventrats, dones de rostre desencaixat i nens pul.lulant amb la mirada perduda. Naturalment, ni una paraula del patiment d'Israel, al qual els veïns han jurat llançar amablement al Mediterrani. No hi ha temps per a subtileses.
Palestina és doncs la noble causa que Porta ens endossa amb calçador al tirabuixó final. Ben mirat, guarda una lògica irrefutable amb la tesi que s'ha defensat al llarg del documental, i que no és altra que el dret a la ingerència, a la intervenció en sòl estranger, si la causa s'ho val. L'antifeixisme, és clar. L'ocupació israeliana, és clar. Però també --alerta-- l'eix del mal. Depèn de qui defineix el que s'entén per guerra justa o preventiva. Bush el Dolent va invocar aquest suposat dret a l'hora d'envair l'Afganistan i l'Iraq. I aquest dret és contra el que clamaven les masses progressistes occidentals quan es van llançar disciplinadament al
carrer al crit de 'No a la guerra'. Si Bessie i companyia haguessin fet cas de les consignes dels seus néts, no haurien existit mai les Brigades Internacionals ni la quincalla èpica que encara segrega la guerra civil, definida subtilment per un veterà brigadista com la lluita del poble contra l'Exèrcit, l'Església, les grans corporacions i el "partit feixista" (sic). Agradi o no, el 'No a la guerra' és l'apoteosi moderna de la nefasta política d'apaivagament, tant blasmada per Bessie i que va conduir a la Segona Guerra Mundial. Porta ho té clar, i el documental acaba reclamant --per analogia-- la intervenció a Palestina. Seria interessantíssim comprovar si en aquest cas seguiria vigent el 'No a la guerra'. Sospitem que no.
EL PERIÒDIC D'ANDORRA | A. L.
ANDORRA LA VELLA
leer más
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Entrevista Oriol Porta | Dissabte 23 de gener del 2010
´Hollywood va canviar quan els EUA van pactar amb Franco
Hollywood va canviar el seu discurs oficial respecte a l'Espanya de Franco quan el govern nord-americà va acceptar la dictadura per la necessitat d'instal·lar bases militars al sud d'Europa durant la guerra freda. Les pel·lícules d'aquells anys reflecteixen un gir en la posició de la gran indústria del cinema que recull la pel·lícula documental Hollywood contra Franco, que es projectarà demà a 2/4 de 7 de la tarda a la Sala Petita del teatre Kursaal de Manresa. Les entrades tenen un preu de 5 euros.
Hollywood va canviar, tal com explica el documental. Els actors també?
La indústria cinematogràfica, per la seva mateixa condició, era connivent amb l'status quo del moment. Les pel·lícules favorables a la causa republicana dels anys 30 ja es feien una mica a desgrat de les companyies, però anaven passant. El 1953, Franco va signar un pacte amb els Estats Units pel qual admetia la presència de bases militars en territori espanyol. Això va acabar de fer canviar la situació, i una pel·lícula com Les neus del Kilimanjaro ho exemplifica a la perfecció. El film, dirigit per Henry King, deixa entendre que les Brigades Internacionals es van equivocar de bàndol i eren una colla d'arreplegats.
A més d'un actor li devia coure aquest canvi.
Però els actors no manen. Tot i que els artistes van ser majoritàriament pro republicans, als anys 50 ja es començava a consolidar el model del Hollywood actual, i aquest no passava per anar en contra del poder. Ara bé, trobem casos d'actors compromesos tant en aquella època com més recentment. Fred Zinemann va passar als anys 80 per Barcelona i va comentar que encara recordava aquells anys.
Qui és Alvah Bessie?
Un escriptor i crític novaiorquès que va néixer el 1905 i va morir el 1985. El 1938 va venir a Espanya per lluitar amb el Batalló Lincoln de les Brigades Internacionals. Després va treballar un parell d'anys a Hollywood, però va ser objecte de la cacera de bruixes i va haver de deixar el món del cinema. La pel·lícula se serveix de la seva trajectòria com a fil conductor, tot i que no és una cinta que parli només d'ell, sinó que s'hi tracten molts temes. Però és l'únic exponent d'un brigadista que va conèixer Hollywood per dins, per això té la utilitat de vehicular el film.
Un altre nom propi és el de Susan Sarandon. Ella, però, no va viure aquells anys.
Cert, però quan la vam entrevistar vaig tenir la grata sorpresa que estava molt informada de tot allò. Ella aporta al documental el testimoni dels artistes de l'actualitat que mantenen el compromís polític. En certa manera, agafa el relleu de Bessie, com també ho podrien fer actors de la talla de Sean Penn, Martin Sheen, Richard Dreyfuss i Tim Robbins.
Un Hollywood gens glamurós?
Tenim la visió de les mansions, les piscines i la vida elitista, però també hi ha un Hollywood compromès, molt diferent. I aquests darrers anys, amb el govern Bush, s'ha tornat a notar.
Presenten material inèdit?
La pel·lícula no descobreix res, el seu mèrit és posar a la pantalla durant una hora i mitja un tema de què s'ha escrit força. Però també és cert que hi ha imatges de pel·lícules que segurament mai no s'han vist a casa nostra, primer perquè es van censurar i després perquè ja se'ls havia passat l'arròs per ser projectades a la televisió. Ara bé, també hi ha documentació que no s'havia fet pública, com la correspondència entre l'ambaixada i el consolat espanyols de Washington i Los Angeles, respectivament, amb algunes majors com la Paramount i la Twentieth Century Fox on es veu clarament que uns i altres van intervenir en el guió de films com Les neus del Kilimanjaro i Per qui toquen les campanes.
La pel·lícula, encara que no sigui amb una voluntat explícita, s'inscriu de ple en aquest ampli moviment de recuperació de la memòria que s'observa en la nostra societat des de fa uns anys. Ha generat polèmica Hollywood contra Franco?
Tant de bo generés més debat, perquè sembla que a la nostra societat el debat és cosa d'un parell de tertúlies i alguns articulistes. Alguns periodistes de segons quins llocs que m'han trucat per entrevistar-me m'han preguntat si fer una pel·lícula com aquesta no són ganes de reobrir ferides. Però és una posició minoritària. El clima sociopolític és propici a aquest tipus de treballs. Ningú no se m'ha tirat a sobre per haver fet Hollywood contra Franco.
El gran problema és la distribució comercial de la cinta?
A vegades penso que és tota una sort que encara sigui a la cartellera als cinemes Melies de Barcelona. Però la veritat és que esperava més de la seva vida comercial. Els hàbits del consum de cine han canviat molt, i més per a una pel·lícula com aquesta. Suposo que el seu recorregut natural són els cineclubs, els simposis, les xerrades...
Es veurà a la televisió?
Sí, suposo que d'aquí a un any i escaig, perquè en la producció hi han intervingut Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola.
REGIÓ7.CAT | EL DIARI DE LA CATALUNYA CENTRAL
leer más
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Paso a reseñar brevemente la única película que tuve oportunidad de visionar en el marco del “Docúpolis 9”: IX Festival Internacional Documental de Barcelona.
Muy emocionante película de género documental que nos presenta Oriol Porta a partir del testimonio del guionista Alvah Bessie, que luchó en las Brigadas Internacionales durante la Guerra “Civil” (1936-1939), alistándose en el famosoBatallón Abraham Lincoln perteneciente a la XV Brigada. El film se basa en una serie de entrevistas, como siempre, alguna más interesante que otra: a Dan Bessie, hijo del brigadista; al reputado historiador de cine Román Gubern, a Susan Sarandon, etc. Y también en clips de películas famosas como “Casablanca” (1942), “Por quién doblan las campanas” (1943), “Las nieves del Kilimanjaro” (1952) o “Tal como éramos” (1973). Todo ello con la intención de sacar a relucir el “otro lado” del universo hollywoodiense, explorando también las conocidas relaciones entre (en palabras del director en la presentación) “la mayor productora de cine”, Hollywood, con “la cúpula del mayor país productor de política”, los Estados Unidos.
Lo que considero mejor de la película es el excelente reflejo del compromiso político y solidario del ser humano como sujeto y actor histórico ante los problemas universales de su tiempo. "Como dijo Welles, tras la caza de brujas los artistas tuvieron que elegir entre sus ideales y salvar sus piscinas. Y muchos eligieron salvar sus piscinas", recordaba Porta en la presentación. En la película, si bien existen continuadas alusiones a la causa republicana, que constituyen el guión de la misma, también las hay al final del film en relación a la Guerra de Irak. De este modo, el autor logra unir presente y pasado en un mismo discurso de lucha, conciencia y compromiso políticos. En definitiva, el ideal más romántico que pueda alcanzar el hombre, puesto en práctica por las Brigadas Internacionales.
Porta sugiere también otro elemento interesante y polémico: el hombre tiene la capacidad de decidir, cómo, cuándo, dónde y porqué actuar en consecuencia con sus ideales (la escena alusiva a la participación de Hemingway en el conflicto abre de alguna manera este debate).
Se presenta también la manipulación que sufre el consumidor por parte de los gobiernos y los "altos sectores" de la industria cinematográfica, en el caso del famoso doblaje de "Casablanca", en comunión con el aparato represivo cultural franquista.
El título: "Hollywood contra Franco", no hace sino remitirse a algunos de los trabajadores del cine de Hollywood (guionistas, actores, etcétera), y como bien sabemos no a un fenómeno global dirigido desde arriba, como queda reflejado en el tratamiento del “Manifiesto de los 10 de Hollywood”, a través del cual se defiende la idea de la lucha a contracorriente y de que las revoluciones siempre vienen desde abajo, lo cuál ayuda a comprender algunos "tabús" históricos.
La película es un homenaje a las ideas, el compromiso y la dignidad, y su mensaje es tan potente que casi hace que te olvides de lo negativo: la voz en off en catalán parece sacada de un cuento infantil, quitándole hierro al dramatismo de la narración; hay también alguna perspectiva histórica algo "descompuesta" o distorsionada (URSS, anarquismo y revolución española durante la Guerra "Civil" en los clips de películas introducidos); una ligera “difuminación” del cine como modo de hacer política a través de algunos comentarios por parte de los entrevistados (Dan Bessie, hacia el final del film) ¿Qué acto en esta vida no es político?; y una evidente falta de concisión en los minutos de duración.
De todos modos, director a tener en cuenta por su punto de vista y compromiso, explorando el terreno de las grandes industrias, unos territorios siempre tortuosos y complicados. El resultado, la tesis de la película: Desde la Guerra Civil Española, las batallas también se libran en las salas de cine.
Más información y curiosidades:
-La película tardó en rodarse casi nueve años y contó con un presupuesto de 850.000 euros.
-Ganadora del Premio Documental en el Festival de Cine Independiente de Nueva York, fue presentada en España en el marco de los cursos y actividades de verano de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, en Santander, dentro del ciclo «Límites de la ficción: cine español entre dos siglos».
EL INFRARROJO | Carlos Masdeu Marquino
leer más
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La gràcia de la proposta d'Oriol Porta, però, és portar el tema no pas als llibres com fins ara sinó al que sembla que hauria de ser el seu hàbitat natural: la pantalla. Això fins ara ningú no ho havia fet.
"Hi havia dues maneres -ens va dir-: que ho fessin els americans -amb molts més mitjans- o que ho féssim nosaltres més modestament. Curiosament sembla que allí ningú hi ha pensat. Afortunadament perquè crec que és molt millor que aquesta història l'expliquem des del nostre punt de vista que no ells."
Joan Josep Isern
+informació
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
First feature directorial effort by Spain-based docu producer Oriol Porta is a solidly crafted mix of personal narrative, archival clips and latter-day interview commentary that's well-suited for international broadcasters”
Dennys Harvey. Variety.
+ informació
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Con un inteligente uso del abundante material de archivo del que dispone (…) Porta y un elocuente Román Gubern ofrecen una visión hasta cierto punto desconocida de la gran importancia de esta contienda tuvo en el mismo corazón de Hollywood…”
“Es una obra de un gran interés para todo aficionado al cine y a la historia de España…”
“Este notable trabajo ofrece tanta información como algún que otro momento de genuina emoción…”
“Si tienen ocasión cuando se estrene (…) no se lo pierdan. Les aseguro que no se sentirán defraudados”
David Garrido Bazán
+ informació
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
““Hollywood contra Franco” no es limita a ser un documental exclusivament històric, tot al contrari, Oriol Porta aconsegueix implicar sentimentalment l’espectador, sigui de l’edat que sigui…”
Laura Agustí (estudiant de Blanquerna)
+ informació
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“…el documental nos aporta información interesantísima y que algunos ignorábamos: por ejemplo, la modificación de diálogos de “Casablanca” para eliminar la referencia a la participación de Rick en el bando republicano…”
“El trabajo de Oriol es ingente y su documentación, vastísima”.
Guille Ortiz
+ informació
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“El producto final es un apasionante relato vital e histórico por el que destilan personajes de antaño (la presencia de un personaje como Hemingway resulta trascendental) y de la actualidad (Susan Sarandon no se pierde una si le dan la oportunidad)…”
“Una obra que puede tornarse en fundamental para todo buen cinéfilo…”
Israel de Francisco
+ informació
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Hollywood contra Franco”, fundamentado trabajo sobre la actitud de EE.UU. y las gentes de su cine respecto a la guerra civil española (…) está narrado con sabio sentido del cine…”
“No le sobra ni un minuto de metraje, todas las imágenes están plenamente justificadas y si hay algo reprochable en su desarrollo y montaje es que no haya más tiempo para recrearse aún más en el avatar personal y en el contexto histórico. No peca en ningún momento de didactismo ni tampoco deja las cosas por sabidas. No establece fáciles camaraderías con el espectador y no hace proselitismo. No hay guiños comodones ni tampoco superioridad moral del director.”
“La suma de imágenes es exacta: este documental nos muestra filmaciones propias y clips de películas clásicas. Estos clips hay que tomarlos como retales con los que el director hace un nuevo tejido narrativo. No hay saltos injustificados ni incongruencias.”
“Con ser excelente la documentación del film, irreprochable desde el punto de vista histórico, lo mejor es el punto de vista con que el relato se cuenta: el relato personal y las declaraciones recogidas son fragmentos de un todo que se reconstruye en el montaje mismo del film. El director no incurre en moralejas o en ajustes de cuentas. Hemos de agradecerle, pues, que evite la arrogancia tan común del biógrafo sabelotodo: la jactancia de quien ha vivido después sintiéndose capaz de juzgar los errores o los empecinamientos del biografiado. De hecho, el film no es una biografía: es un ejercicio de microhistoria. Microhistoria no quiere decir algo pequeño o irrelevante, sino un caso en el que observar los retos humanos, un ejemplo en el que apreciar la respuesta del individuo ante las necesidades comunes o inauditas”.
Diego Galán
El País | 23 de Gener de 2009
Els arxius de Justo Serna
|
