Als anys 30 del segle passat,  Hollywood  acollia  una gran
quantitat de joves talents,  americans  i exiliats europeus, que
junts van portar  els  grans  estudis  cinematogràfics a la seva
època daurada. Mentrestant,  en  la  desconeguda Espanya el
govern  de  la  jove  República  intentava   modernitzar el país i
situar-lo en el camí de les democràcies occidentals.

El que no agradava gens als sectors més conservadors de
la societat, que donaren suport a l’aixecament del General
Franco, amb el que es va iniciar la Guerra Civil Espanyola
(1936-1939).

Aquest  conflicte, aparentment molt allunyat d’aquells artistes
d’élite  i  glamour,   va  significar  molt  per  a  les seves ments
inquietes.  L’atac  a  la  incipient   república   va   evidenciar  el
compromís amb la democràcia i la llibertat d’aquells artistes.
Llavors van decidir passar a l’acció (mai millor dit), i usar com
arma el seu medi d’expressió: el cinema.

Ernest Hemingway, Dashiell Hammett, Lillian Hellman, Dorothy Parker, entre d’altres, s’uniren per produir el documental Tierra de españa, amb l’objectiu de contrarestar la propaganda profranquista que efectuaven els mitjans conservadors dels EUA. A partir d’aquell moment i fins la mort de Franco (1975), Hollywood va produir més de 50 pel·lícules de tots els gèneres -aventura, cine negre, comèdia romàntica, etc-, amb referències a la Guerra Civil Espanyola, evidenciant així la intensitat de l’impacte que la contenda exercí en aquests artistes.

Durant la guerra es van fer films com Blockade (1938), un drama de guerra on el personatge principal, interpretat per Henry Fonda, fa una crida directa i explícita a la intervenció internacional per a frenar “l’assassinat de gent innocent”.

Alguns dels nostres protagonistes van preferir realitzar accions més directes i van viatjar a Espanya: Hemingway i Dorothy Parker van escriure cròniques des del camp de batalla; Errol Flynn va anar-hi a donar ànims en nom dels seus companys al bàndol republicà, i el guionista Alvah Bessie, va arriscar la seva vida lluitant en el Batalló Lincoln de les Brigades Internacionales.

La derrota de l’Espanya democràtica va deixar una “ferida oberta al cor dels artistes liberals de Hollywood” (en expressió del director Fred Zinnemann), el que els va portar a homenatjar la República en varies obres dels primers anys 40 (en els Oscar de 1943 hi competien 5 pel·lícules amb referències directes al conflicte espanyol).

Moltes d’elles utilitzaven el cas espanyol com a argument a favor de la participació dels EUA a la 2a Guerra Mundial. Billy Wilder a Arise, My Love, Lillian Hellman a Watch On The Rhine, John Garfield a El pardal caigut, Bogart a Casablanca..., entonen cants a favor de la necessitat de defensar la democràcia davant del feixisme. Si bé aquest esperit no estava exempt de conflicte amb part de la societat americana, del govern i de la pròpia industria cinematogràfica.

For Whom The Bell Tolls, és un exemple manifest de les contradiccions en les que estava sumida la creació a Hollywood:  l’adaptació cinematogràfica més universal sobre la Guerra Civil Espanyola, basada en la novel·la d’un dels principals defensors de la República, va ser portada a la pantalla per un director (Sam Wood) manifestament partidari de la causa franquista.

Després de la 2a Guerra Mundial, els nostres protagonistes, ferms en les seves  conviccions, van sofrir l’assetjament polític en els durs interrogatoris que passaren a la història com la caça de bruixes. En ells se’ls acusava de ser “Antifeixistes prematurs” per haver donat suport a la república espanyola abans de que l’Eix manifestés sense embuts les seves aspiracions bèl·liques. Alguns passaren llargues temporades a la presó (“els 10 de Hollywood”) i altres van veure la seva carrera arruïnada per sempre. Alguns van sofrir ambdues formes de repressió com és el cas d’Alvah Bessie.

Com a conseqüència d’aquest ambient inquisitorial, en els anys 50 el record de la Guerra Civil Espanyola canvia de registre. És el que pot veure’s en l’adaptació d’una altra obra de Hemingway, Les neus del Kilimanjaro (1953), que desprestigia la figura, abans heroica, del brigadista internacional. La pel·lícula es produeix al mateix moment en que els EUA inicien relacions diplomàtiques amb Espanya davant de la que consideren una amenaça comú: el comunisme.

L’esperit contestatari dels anys 60 permet que alguns artistes reprenguin el seu compromís on el van deixar. En Behold a Pale Horse (1964), Fred Zinnemann recupera l’atmosfera romàntica de la guerra a l’adaptar el final de Quico Sabaté, un dels últims maquis, mort per la Guardia Civil el 1961.

El 1968, Alvah Bessie co-guionitza junt amb Román Gubern i Jaime Camino Espanya otra vez, una insòlita producció espanyola inspirada en la seva experiència com a brigadista.

En els 70 arriba el relleu generacional, que introdueix de nou certa preocupació política dins de la producció hollywoodenca: Sidney Pollack i Martin Ritt recullen, a Tal com érem (1973) i El testaferro (1976), la flama del compromís polític i homenatgen a aquella generació d’artistes que van lluitar i sofrir per la defensa d’una causa que semblava no ser seva, però que en realitat era de tots.

Perquè, com diu un dels entrevistats a Hollywood contra Franco, les idees polítiques també conformen la personalitat de cada un de nosaltres.